![]()
Marc Gaixas i Jordi Sánchez són els dos estudiants del TecnoCampus que formen l’equip Driving 4 Dream (D4D), que ha participat en l’edició d’enguany d’Unidesert, un raid solidari exclusiu per a estudiants que va tenir lloc del 27 de febrer al 6 de març al Marroc. Jordi Sánchez, membre de D4D, explica com l’equip ha viscut aquesta aventura sobre rodes en el qual participaven estudiants d’entre 18 i 28 anys amb només una brúixola, un mapa i un cotxe de més de 20 anys.
Quina va ser la motivació inicial per participar a Unidesert?
Al principi amb en Marc ho vam comentar mig en broma perquè un amic seu hi participava, però vam començar a valorar la idea de manera ferma quan faltaven menys de tres mesos per al raid. El fet que hi hagués tant poc temps era un repte afegit. Al principi no teníem gaires esperances, però quan vam començar a tenir patrocinadors i vam agafar rodatge, la motivació va ser no fer marxa enrere.
Com definiries aquesta experiència sobre rodes?
Unidesert és una aventura inoblidable, plena de reptes. Quan arribes a la fita esperada, el desert, és quan comença el millor i quan comences a valorar tota la feina feta prèviament.
El raid estava format per sis etapes diferents. Quina va ser la més dura?
L’etapa més dura va ser la primera perquè portàvem 500 quilòmetres per asfalt i quan passàvem pels Alps de Marroc ens vam trobar la carretera tallada. L’organització ens va donar tres opcions: dormir allà però perdre el dia següent, fer 500 quilòmetres per rodejar els Alps fins a arribar a l’hotel o fer 180 quilòmetres complicats per la neu. Entre tots els participants vam decidir la tercera opció però quan portàvem cinc quilòmetres la policia ens va obligar a retrocedir i vam haver de fer 500 quilòmetres més fins a l’hotel a les vuit del vespre.
Suposo que conduir per el desert ha de ser més difícil...
Durant el raid el més complicat era seguir bé les indicacions i no perdre’t, encara que com que anàvem quatre cotxes junts era difícil equivocar-se. Per altra banda, conduir per el desert és molt diferent que conduir per carretera. Quan hi ha trossos de sorra tova al principi et quedes encallat perquè vas amb por i molt a poc a poc. Després t’adaptes i aprens que es tracta de posar primera i donar molt de gas.
Quina va ser la relació amb la resta de participants?
Vam detectar que a Unidesert coexistien tres tipus d’equips. El primer és el teu company de cotxe, el que anomenem dorsal; el segon és l’equip de què formes de manera informal, normalment amb el grup que vas per el desert; i el tercer són tots els participants d’Unidesert, que també ens ajudàvem entre nosaltres quan era necessari.
El principal objectiu del raid era entregar material solidari a una escola. Ho vau aconseguir?
En l'etapa en la qual arribàvem a l’escola vam arribar tots tard perquè era força complicada i es va fer de nit. En aquest sentit, quan es fa de nit al desert no és recomanable conduir ja que si només et desvies dos graus durant vint quilòmetres, la desviació es va ampliant moltíssim. Per això, vam dormir al campament i ens vam llevar a les set del matí del dia següent per anar a l’escola a fer l’entrega de material, encara que en ser dissabte hi havien menys nens.
Hi ha algun aspecte que considereu que es podria millorar?
Vam comentar a l'organització que potser seria millor no donar tot el material a una sola escola. El material oficialment s’entregava a una de les últimes etapes, a una escola que es troba més al sud i on és més difícil accedir. Tot i així, el que vam fer el grup de quatre cotxes que anàvem junts, i també força gent, va ser donar una mica de material a cada poble que passàvem ja que sabíem que trenta quilos com a mínim de material per cotxe era moltíssim i que es podia repartir entre diferents pobles.
Què t’ha aportat participar a Unidesert?
En primer lloc, veure que treballar en equip no és tan fàcil quan has de compartir 24 hores tants dies. Al compartir-ho tot, arriba un moment que coordinar-se i prendre decisions es complica, tenint en compte que acumules cansament i nerviosisme. Al final et vas separant en petits grups però la cohesió entre tots hi segueix sent.
Recomanaries a altres estudiants a participar a Unidesert?
Sense cap mena de dubte recomanaria l’experiència Unidesert a altres estudiants. Nosaltres hem perdut la vergonya al llarg del camí a l’hora d’anar a parlar amb empreses per vendre el projecte, tenint en compte que malgrat que Unidesert és una iniciativa universitària i solidària, no hi ha res 100% retribuït per a l’empresa. Per altra banda, creuar tot el Marroc, passar pel desert, conèixer la gent d’allà i veure com els nens valoren un bolígraf com si fos una cosa increïble t’ajuda a valorar més les coses un cop arribes aquí. Valores el que tens perquè veus que allà amb molt poc són més feliços.
D’alguna manera aquesta experiència ha canviat la visió que tenies fins ara sobre la pobresa i la solidaritat...
Hi ha certa contradicció ja que quan estàs aquí penses que allà no tenen res però quan vas allà veus que en molts casos són més feliços que nosaltres perquè amb el poc que tenen són feliços. Allà necessiten el bàsic per viure, però si ho tenen molts viuen més feliços que la societat d’aquí, que a vegades ho volem tenir tot i al final tenim tot el que no necessitem.